Escoltar > Ràdio > La Porta dels Somnis

La Porta dels Somnis Cites de La Porta dels Somnis Escoltar "La Porta dels somnis"


Escoltar "La porta dels somnis">


 

«Jo, sincerament, en nits tan al·lucinants com aquesta, no sé què donaria per tenir una casa paterna als afores, una casa d’estil italianitzant, amb arbres com pastissos de boira, amb finestres que amaguessin somnis simètrics, un jardi d’estil francès amb graveta rondinaire i, pel damunt, un núvol grassonet i en forma de Brahms. En nits com aquesta, la meva casa italianitzant es tornaria tota lluna plena, com un caramel de pal barat.»
[...]
«A un servidor de vostès, una nit com aquesta, un mussol borratxo de lluna li va fregar la galta esquerra amb la punta de l’ala i des d’aquella feta li és totalment impossible de separar realitat i fantasia»
LPDS   42 – I Al·lucinacions

«Entre els fulls dels llibres que  ja fa temps que ningú no consulta s’hi fan petitíssims insectes quasi microscòpics d’un color groc verdós, que els pots sorprendre fent la migdiada sobre un accent greu i, en ser despertats per la violenta obertura de la pàgina, corren a camuflar-se al costat d’una coma. Però si no l’has perdut de vista, amb el dit pots esperonar-lo a córrer per les paraules. Si tens un paper i un llapis a mà, apunta els mots pels quals va passant, intenta compondre després alguna cosa llegible. Podràs arribar a donar forma al secret íntim que aquell llibre ha anat guardant durant tots els anys que ha estat quiet i gairebé oblidat al prestatge»
LPDS   estiu 87  El llibre objecte

 [arrencada del programa]

«Ell, l'home que se'ns ha assegut aquí davant, assegura que de nom es diu Plató i que és fill espuri i fadristern, orfe de mare, de Sòcrates Dalla, mestre de minyons i organista laic al servei del Marquès de Menestrilla...
LPDS   98 – II El conferenciant

 [arrencada del programa]

«Hi ha dos nens en una habitació. S'han quedat sols a casa i juguen. Ells no poden adonar-se encara com en són de boges les hores quan passen tan veloces sobre el temps dels jocs humans. I els nens es limiten a retenir-les i a viure, a escurar experiències, l'experiència de tocar, mirar, gosar, sentir, arriscar, desafiar la gravetat...
 «No són germans, els nens que hem sorpès jugant, són veïns. S'han quedat sols mentre les seves mares han anat a la perruqeria, a posar-se guapes, elles que ja en són tant. Abans, a la perruqueria del barri, hi havien posat una mena de guarderia amb ninots mòbils i una tele sempre en marxa, per atraure més clientela maternal, però se'ls complicava molt el negoci, perquè era un mullader de veus i veuetes que reclamaven la teta, la tita o la tata. I quan tots els angelets guarderiats es posaven d'acord i arrencaven a bramar ja fos per simpatia o per mala llet, algunes dones arribaven a perdre el tint, se'ls desfeien els rissos i els rulos queien per terra i ensopegava tothom i la manicura es posava a tallar de tort una ungla amb sang i ais. Era una pena.
LPDS   138 - II   Jocs i somnis de nens

«...Hi havia campanes d’ambulància, de bombers, de lleprosos; hi ha campanes de freda recepció d’hotel, hi ha la campaneta de plata amb què la marquesa crida el majodorm que ja dorm, hi ha aquella restrellera de petitíssimes campanetes que sona amb eco budista quan entres en una muda botiga de vetes i fils. Hi havia la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa; hi ha la campana que és marca d’arrossades, hi ha la campana que sona de matinada i resulta que només era un somni de campaners que tocaven a vius. Hi havia faldilles de campana... I no oblidem aquelles misterioses campanes que sempre les sent tocar aquell que mai no sap on sonen, i per Pasqua hi ha llèpoles campanes-campanetes-campanones de xocolata, que mai no aconseguiran posar-nos el cap com una campana... la capana de la xocolata que caga la gata...»
LPDS    61 - II Sagarra satíric

 [final]
«Els llocs que hem conegut no pertanyen més que al món de l’espai on nosaltres els situem per més facilitat. No eren més que primeres tallades enmig d’impressions contigües que formaven la nostra vida d’aleshores; el record d’una determinada imatge no és res més que l’enyor d’un determinat moment; i les cases, les carreteres, les avingudes són fugitives, ai! com els anys!
«Però nosaltres tornarem, de debò!»
LPDS   7 - II El nom de les coses

«Hi ha portes que grinyolen, hi ha portes que no ajusten, hi ha portes corcades, hi ha portes mal grexinades, hi ha portes bufades, portes encallades. Hi ha portes falses, portes secretes, hi ha portes corredisses, hi ha portes automàtiques, hi ha portes giratòries, hi ha portes santes, de caoba, de seguretat, blindades... però només hi ha una porta que sigui...
LPDS 44 – I Una mort

«Nosaltres, per sort no hem pertangut mai a la tribu dels maniqueus, mai. Perquè ens agrada abastar-ho tot i, mal que ens pesi, hem après que de vegades cal ensenyar les ungles després d'haver-les ben esmolat. I, justament perquè sabem que fins i tot les emocions desapareixeran un dia amb l'home, busquem d'emocionar-nos sempre que podem... Com quan de petits fèiem bombolles bo i sabent que cap d'aquells esfèrics palaus de dèbil cristall tornassolat quedaria en poder nostre.»
LPDS 101 - II Dualismes

«Doncs, vet aquí que jo tinc un amic que es dedica al col·leccionisme i te. entre d’altres coses, ampolles plenes de fum d’incendis famosos. Però el més curiós d’aquest amic és que ha aconseguit de viure de les seves col·leccions. Les intercanvia  i a casa seva rep visites i cartes d’experts de tot el món, els qual queden literalment bocabadats davant dels sobrets transparents plens d’arena de tots els deserts del planenta, les pestanyes postisses de les putes més refinades del Moulin Rouge de Lautrec, els mocadors de seda índia de l’estrangulador de Boston, la capseta de caspa del Yul Bruner, les barnilles de la faixa de la Pompadour o els silicis de baya de toro del president de la Conferència Episcopal espanyola.»

«Quan li agafo la maneta en çm poassa tot allò que  pensem sempre que veiem les ratlles d’una vida que encara no ha trencat cap drecera»
LPDS   102  - II “Caca, caca!”

«Un servidor té un amic al qual una vegada —era la nit de difunts— li va passar això que esmentàvem, això de somiar que somies.
Es va aixecar per prendre una mica de llet calenta amb mel de romaní, que diu que és el millor remei contra els somnis de mal averany, i vet aquí que, arraulit al bell mig del passadís empenombrat i fred, hi va trobar un homenet, el mateix homenet que cobrava les cadires de la Rambla en el somni que acabava de deixar ...
Havia pagat la cadira i s’hi havia adormit i somiava que somiava... Doncs el meu amic va i li diu “I, vostè què hi fa aquí?” I l’altre que li respon, “Òndima, què més voldria saber jo!” `[....] Que es pensa que vinc d’un somni fals?, jo? Ja ho veurà, ja, miri’s la butxaca del pijama!» Efectivament, dins de la butxaqueta anatòmica del pijama arrapat al cos, hi havia el tiquet de la cadira pagada ala Rambla.»

«Un consell: el dia, la nit que passi el Halley pel terrat de casa, no us quedeu davant del televisor, somieu escales amunt, obriu la porta de les fantasies, enfileu-vos a l’antena col·lectiva, estireu la mà i aquelles pessigolles que sentireu no intenteu explicar-les a ningú.
LPDS   12 – I Un monòleg amb Morfeu

«Aquest és el programa de creació literària de Catalunya Ràdio en què barregem realitat i ficció, fantasia i priapisme, poemes i prosa, regaléssia i tirabuixons, emoció i cursileria i tot el que volgueu i més. És clar que de vegades ens fem un embull mental tal, que provoquem el desastre de l'avorriment o bé esclata dins nostre la bombolla de la imaginació. De vegades som optimistes i de vegades pessimistes. Però sempre pretenem ser honestos amb la gent que ens escolta i que sovint ens suporta.
«Però ara imaginem-nos un nou tipus de microespai comercial enmig d'un programa cultural, amb mini concurs i tot, o sigui amb una pregunteta que provoca que el que ens escolta hagi de consultar els registres de la memòria o bé aixecar-se i remenar per la prestatge­ria de la casa, tot bufant cada vegada la pols mortal que hi ha sobre els volums que entren i surten de les lleixes.
Durant molt de temps me n'he anat al llit d'hora. De vegades, encara no havia apagat l'espelma, que ja els ulls se'm tancaven tan aviat que ni tenia temps de dir-me: "M'adormo". Així comença, estimats oients, una de les obres cabdals de la literatura francesa i, de retruc, de la cultura universal. Si escriuen avui mateix a Olis d'Olesa dient-nos el nom de l'autor i el títol d'aquesta novel·la mundial, entre els encertants entraran a formar part d'un sorteig davant de notari per accedir a un viatge a Combray a bord d'un Ferrari F-40, que també forma part del premi. Ja ho sap: Olis d'Olesa, al pa i a la maionesa!».
« A més, a més, a aquestes hores les mentides poden fins i tot arribar a semblar mitges veritats. Jo mateix us podria resar ara un Confiter Deo i fer-vos creure que són tantres, o fragments de la càbala. I si us assegurés que un dia vaig tenir la sort de parlar amb la Marlene Dietrich al cel sigui us ho creuríeu. Perquè és l'hora! La malícia ara dormiteja, les veritats, les grans veritats, carreguen bateries, endollades al cables de l'alt somiatge. I les mitges veritats, dormitegen, mandregen, badallen bo i fumant-se un porro al contrallum dels sofismes.»
LPDS   139  Publicitat a la descarada

«Tantíssimes coses, oi? Però sempre, per anys que passin, sempre hi haurà  llocs, ambients, persones, coses i, sobretot, paraules per descobrir. Descobrir noves possibilitats per a les velles paraules de sempre. I jugar amb el seu poder de crear móns i universos nous, tan sols a base de combinar-se entre elles. Descobrir que, com a mínim, sempre podríem tornar a dir el que ja ha dit tanta i tanta gent, però fer-ho d'una manera nova. Allò de les postes de sol que ja tothom ha explicat, fotografiat i pintat,; allò dels vells sentiments de sempre, les emocions que tantíssima gent ja ha viscut, gent que ha mort i s'ha endut a la tomba aquella pulsió d'un instant intensíssim, perquè no ha sabut, no ha pogut o no ha volgut transformar-la en paraules... Però, què me'n dieu dels fragments de grans silencis? Aquell afeixugament dels espais neutres en què aparentment no hi ha res de res i que, en canvi, arriben a pressionar fins i tot sobre la nostra manera de moure'ns, d'estirar els músculs de la cara en el moment de configurar un somrís de rosegador. I no poder articular cap paraula perquè t'acaben de regalar un lot de no-res.»
LPDS 117 - II Fragments i retalls

«La vida no és res més, doncs, que un lapse de temps en què trenquem el tel protector del no-res divinal per entrar en la vulnerabilitat del ser. Aquesta fragilitat té entaulada una eterna dança-col.loqui entre Plaer i Dolor. Si s'esdevé que Dolor comença a ser el protagonista d'aquest singular ballet, si Dolor s'endú els aplaudiments i triomfa per damunt de tots els protagonis­mes, aleshores l'home, el més intel.ligents dels sers portadors de vida, només té dues sortides: la follia o la mort. La follia és l'entossudit diàleg contra el mur, contra els límits, el coqueteix amb l'ine­xistència viva, la contemplació en el mirall que no té fons. La mort en canvi és la suprema alliberació, aquella utopia tan buscada de la llibertat absoluta.

«El programa de creació literària de Catalunya Ràdio. Un espai que molesta, que incordia, que fa moure el cul a la cadira (si és que un té cadira i cul, és clar) i que de passada fa rabiar i enrabiar, perquè aquell qui cau en l'error d'escoltar LA PORTA DELS SOMNIS es veu obligat a haver de pensar i de replantejar-se al gunes coses que abans pensava, i tot això, buff!, és un terrible exercici. Per això, sincerament, un no engega la ràdio. I avui, ja ho veieu, avui ens ha agafat per suïcidar-nos; què, continueu amb nosaltres?
LPDS   119 - II   suicidis poètics

 

«Aquesta nit passada he somiat que era un elefant transparent i lluminós per dintre. Des de fora se’m podia veure la bosseta dels sentiments. L’amor era vermell i tot fet de compartiments com un rusc d’abelles, com un cor badat. La por estava feta de moltes pedretes grises i rodones que no paraven de colpejar entre elles. L’emoció era blanca i semblava mató acabat de tallar amb la suor d’una navalla robada del prestatge de l’horitzó. El dolor era del tot transparent, però d’una aparença extremadament dura i feixuga....»
LPDS    32 II   Una inconsciència

«Ens assèiem en una taula del casino del poble, un poble que encara es diu Olimp. Li volien canviar el nom, però els seus habitants s'hi van resistir tot cremant les encícliques, els drecrets, els bans i les declaracions de eprincipis. Olimp és situat allà per la plana, on tots els vents disfruten el dret de lliure pas i no hi ha duanes ni pels sospirs, ni per les llepades arran d'orella. I vet aquí que estem asseguts en aquest poble i davant nostre tenim un déu i la sobtada fredor del marbre de la taula a l'avantbraç nu em fa encongir les faccions, gest que el déu aprofita per fer-me una pregunta quasi violenta: "Tu series capaç d'estimar-me?"»
[...]
»El déu dels petits sorolls va arribar un dia que plovia a bots i barrals. Va demanar aixoplug a ca la Modesta, que fa mitjons de llana autèntica i és mig cega, i el déu s'hi va quedar. La Modesta té un casalot gran i uns setanta anys ben fetets. I des d'aquells dies que el déu l'ha ajudada a comprar, a dur la casa i a netejar-la amb quatre bufades potentíssimes que fan escapar tota la pols per les finestres (aquell dia, al poble del costat, hi fa tramuntana). El déu també l'ajuda a adormir-se bo i explicant-li un davessall d'históries olímpiques. La Modesta, poca gent ho sap, va mig perdre la punta dels filaments del somieig aquell vespre que a casa li va entrar de sobte un mussol vell al qual algun rapinyaire li havia acabat d'arrencar els ulls.
[...]
«I quan em vaig despertar el déu se n'havia anat. Vaig començar a dubtar si també l'havia somiat. Cecili, el cambrer del casino, em va fer saber que li havia dit que anava a comptabilitzar els tics-tacs del rellotge de l'església, que estava segur que no tardaria a començar a endarrerir... No vaig tardar a trobar el déu dels petit sorollets, amb l'orella encastada en un esvoranc de la torre del campanar i els ulls tancats...»
LPDS  96 II  Petita mitologia

«Fa bonança i, gràcies a aquells miracles que propicia la ràdio, sense saber com, ens trobem asseguts a la sorra, que és calenta com una mà acabada d’obrir. La mar batega a prop, i un rierol suau hi desemboca amb una certa timidesa; no deu venir de gaire lluny...
I de gairell mirem el sol, com una O de foc, com un daurat zero a l’esquerra del paisatge. De forma insòlita, a la dreta, sobre el paisatge de grava, passa una companyia de soldats emplomallats, antics, com si s’haguessin escapat del calaix on guardem els soldadets de plom de la nostra infància, ja tan llunyana. I la banda enceta la marxa...
Quan els soldats ja són lluny, em pregunto si tot plegat no ha estat res més que un miratge de les dunes dels aiguamolls, una tardoral simetria de les llums reflectides... Però lluny encara se sent el brogit de les botes, o de les ones, o del batre de les finestres contra l’aire de les cases abandonades. Perquè de tot sempre ens queda un eco a la memòria.
[...]
«Però de vegades, mira com són les coses, de vegades penses que aquella vella i tan ampla platja que tu ja saps, quan no visquis, quan tot el que ets ja no sigui res, ella, frívola en la seva bellesa eterna, continuarà essent el fragment de pau que hi vas trobar una tarda. I si faig remarca precisament d’aquesta platja és perquè en ella hi he vist cels tan sumament immensos que mai no he acabat de fer-me’n cabal. De fet, les platges, com els grans silencis, no s’han d’entendre, les has de deixar que facin la seva, al cap i a la fi elles tenen les onades, i això és una gran responsabilitat... I vet aquí que tanta vèrbola només és per dir que jo no sé si molta gent ha vist el que jo vaig veure en aquesta platja: entre el cel i el mar un dia es van menjar l’horitzó, de debò, i ara no hi ha límits. Un veler pot ser un ocell desconegut i l’escuma d’una onada, el caprici d’un núvol caigut.
I el que a mi em passa és que no voldria que es perdés aquesta certesa palpable: malgrat l’adéu final, malgrat que podrien ser quarts de sis o quart creixent, la meva platja sempre se’m passejarà nua per l’univers dels somnis o dels records.
[...]
Imaginar és viure amb peus de pàgina...
LPDS   106 II   De la tarda a la nit