ASSAIG DE NOTA BIOGRÀFICA
Vaig néixer a Barcelona la vigila de l'onze de setembre de l'any de fam i de derrota de 1940. Els meus pares tenien una porteria a Gràcia, els pares de la meva mare ja eren porters i ho havien estat també els pares dels pares de la meva mare. Sóc d'una nissaga de porters. Vaig passar part de la meva vida en una casa de la cruïlla dels carrers Girona i València. En aquella cambra en forma de paperina vaig escriure tres novel·les, una d'elles Laberint sense, la primera que vaig publicar .

El que de mi és biografiable va començar quan, dels catorze als vint anys vaig fer d'aprenent de capellà. Allò va ser com una mena de fugida de casa. Allà hi vaig assimilar la disciplina d'ordenar les idees, els plaer d'aprendre i de saber. Però vaig descobrir que mai no seria un sant, ni un cardenal d'aquells que tenien  espais televisius. I, també, vaig veure que aquells homes feien trampa. Jo havia estat fins llavors un místic, però també era un rebel i no podia acceptar de creure coses que se m'afiguraven cada cop més una ficció. Vaig penjar els hàbits i vaig em vaig veure obligat a adquirir-ne d'altres que es podrien resumir en la frase "portar diners a casa". Jo hauria volgut estudiar filosofia... però durant aquesta etapa de la meva vida no recordo haver pogut triar gaire.

 

Com que, a diferència d'alguns dels meus conciutadans conspicus no gaudia de la prerrogativa de guanyar-me la vida d'altra manera que no fos treballant, vaig haver de passar per un autèntic rosari d'aprenentatges de tota mena d'oficis laics i àdhuc pagans. Però com que pagaven poc i a un servidor, allò que sempre li ha agradat és embrutar papers; ja sigui amb ploma, llapis o pinzell... He arribat  a no tenir cap ofici dels que generen benefici. Sense benefici, sí, tinc l'ofici d'escriptor”.

 

»La parca, després de vora tres anys de festeig apassionat, se m'endugué a l'inrevés del decorat, la vigília del 6 d'octubre de 1993, mentre dormia, és a dir, somiant...

Abans d'arribar aquí, però, Quim Soler treballà de joier, de visitant mèdic, de creatiu publicitari (és el pare de la famosa frase "un Martini invita a vivir"), etc. La seva vocació, però, entre la pintura i l'escriptura, acabarà decantant-se cap a aquesta, sense abandonar mai del tot la primera. Els seus llibres i les seus quadres comparteixen dèries, estil i fins i tot llenguatge ja que en algun cas ell mateix il·lustra els seus textos (Sortida d'emergència), o, amb el text pintat explica els seus quadres.

A més de les 11 novel·les publicades, Quim Soler també va escriure poesia, narrativa curta, teatre (inèdit), prosa no de ficció, etc. Quim Soler va ser un dels fundadors del col·lectiu Ofèlia Dracs (l'essa de DracS) i participà en totes les seues obres, el darrer títol Misteri de Reina, aparegut uns mesos després de la seua mort li és dedicat, i conté el seu darrer conte publicat. Essa de Dracs, per altra banda, publicat en homenatge per Edilibre, recull tota les seua producció ofèlica, fins i tot la inèdita, a més d'una entrevista que li féu Pep Albanell als anys 70.

Quim Soler col·laborà assíduament en la premsa escrita, diaris i revistes, tant de Barcelona com d'arreu dels PPCC, i tant a títol individual com en tant que membre del col·lectiu Trencavel o de l'Ofèlia Dracs (Diari de Barcelona, El Punt, El Correo Catalán, Avui, Arreu, El Món, La Pansa, Lluita, Xarxa, Al Vent, L'Hora, Treball, etc.). De la seva experiència en l'àmbit de la premsa escrita, però, cal destacar la seva vinculació estreta a la majoria de projectes de revistes satíriques en català (Amb potes rosses, el Drall, La Pansa, El Triangle —100 articles—, etc.).
En el moment de la seva mort, realitzava la secció Tast de Text a la revista Cultura.

L'altre àmbit comunicatiu conreat per Quim Soler és el radiofònic. El seu primer contacte amb el món de la ràdio va ser a Ràdio 4 (Subratllat en vermell 1982), emissora amb la qual col·laborarà de manera intermitent fins a 1993 (Al pas de la tarda). L'any 1983 entrà a treballar a l'emissora institucional acabada de crear, Catalunya Ràdio. Col·laborà en programes diversos El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, Pàgina 3, Els homes i els llibres, Amb els peus a la paret, Cultura, Babel, etc. participant en directe, fent guions (L'aventura és l'aventura), fent falques publicitàries, etc. Des de 1985 fins al moment de la seva mort, el 1993, va dirigir, realitzar i conduir l'espai de creació literària La porta dels somnis . Més de dos-cents programes dedicats al món de la literatura en el sentit més ampli, i alhora més estricte, del terme. En el moment de la seua mort també feia guions per a l'espai L'Odissea, de TV2.

Una altra faceta, la menys coneguda, és la seua col·laboració amb artistes plàstics: pintors,  dibuixants i dissenyadors gràfics (A. Munill, F. Vidal, M. Viusà, Vilaseca-Altarriba, etc.) que li permetia, en certa manera, sintetitzar les seues dues vocacions, escriptura i pintura. En aquest  mateix sentit, algunes de les seues obres han estat il·lustrades per ell mateix (Sortida d'Emergència) i havia projectat algunba portada per als llibres de l'Ofèlia Dracs.

Fou soci del PEN Club i de l'AELC, i membre de les respectives juntes directives.