PARÍS-BIS

Presentació

Vaig conèixer l’obra de Joaquim Soler en tornar de París per instal·lar-me definitivament a Barcelona, després de finalitzar els meus estudis universitaris. Feia uns anys que m’havia incorporat a l’AJELC (l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana), de la qual aleshores n’era secretari en Carles Molins. I fou ell qui em va parlar del Joaquim Soler, recomanent-me la lectura de la novel·la La prova del mirall. He de dir que, de seguida, vaig sentir una mena de fascinació per aquell text que entroncava amb les lectures més radicals que m’havien interessat durant la meva carrera de lletres. De sobte, descobria que també en català existia una línia textualista que, més enllà de la literatura de l’experiència, on predomina la ideologia del jo i del món, maldava per construir un camí difícil, marginal, però d’una gran vàlua. La prova del mirall, cal dir-ho, em va obrir una porta d’esperança, com me l’havien oberta les novel·les del Nouveau Roman, dels membres de Tel Quel o dels experiments de l’OULIPO pel que fa a la literatura francesa. Durant molt de temps, el nom de Joaquim Soler fou, per a mi, un dels pocs escriptors que podia entendre com a sinònim d’experimentalisme, de risc, d’ambició literària i, alhora, com a exemple de literatura exigent.

Quan vaig començar a dirigir la col·lecció “Palimpset” a March Editor, cap al 1995, vaig pensar immediatament que calia recuperar una obra malauradament amb poca presència entre els nous lectors, una obra que havia patir allò que els francesos anomenen el “succès d’estime” i que significa que, malgrat la gran qualitat, només uns pocs la saben apreciar. Amb la crisi editorial encara es feia més difícil reeditar uns llibres que havien conegut una notable marginació. Però vaig voler apostar per la reedició de La prova del mirall i vaig anar a trobar la Roser Vernet al Centre Quim Soler, a la casa del Molar, per esbrinar si allò era factible. La sorpresa fou que em va presentar un mecanoscrit inèdit, de més de sis-centes pàgines, amb un títol que ja em feia xalar, París-Bis. M’hi vaig quedar el cap de setmana i vaig passar-me dues nits llegint aquell text i gaudint com havia gaudit amb La prova del mirall. De nou, la fascinació per una literatura marginada, oblidada en un calaix durant anys i anys, ja que Joaquim Soler havia escrit el París-Bis entre 1973 i 1976, em va colpir i em va empènyer per publicar-la costés el que costés.

La col·lecció “Palimpsest” només va publicar onze títols per problemes econòmics i la publicació del París-Bis quedava suspesa. Però tenia el convenciment que una obra com aquella acabaria sent reconeguda i valorada per algun editor valent. I així ha estat. Finalment, Lleonard Muntaner ha tingut el coratge d’acceptar el repte de treure al mercat una obra complexa, gruixuda, però també plena d’humor i d’intel·ligència, plena d’una respiració particular que remet el lector a uns anys de lluita, de compromisos polítics, ètics i literaris. I que potser, de nou avui, tornen a nèixer d’una altra manera. Bis.

Ara mateix no se m’acut en català cap obra d’aquestes dimensions, cap novel·la riu experimental, com podria ser en francès La Vie mode d’emploi de Georges Perec, o en castellà Rayuela de Julio Cortázar o la mítica Ulisses de James Joyce en anglès. Goso afirmar que el París-Bis està en la línia d’aquestes grans novel·les, imprescindibles per construir una cultura de l’excel·lència, que serveixen per modificar la nostra manera de llegir i d’entendre el món. Una novel·la-riu que ens demostra que la bona literatura no caduca mai. Ara el lector del segle XXI té la sort de redescobrir un autor immens, i una novel·la amb un imaginari notable, una novel·la ja mítica, que presentem en el vintè aniversari de la mort del seu autor i en el quarantè aniversari de la seva escriptura.

És el moment de tornar a llegir en Joaquim Soler.

RICARD RIPOLL

PARAULES DE PÒTIMA
(novel·la juvenil) - Ed. Barcanova (1993)

[...] Posee una brillante imaginación, fluida y algo delirante, que sabe engañar muy bien con una técnica tan precisa como compleja. Y sabe impregnar todas sus obras de una dulce, algo amarga, casi poética ironia.
Ironia que campa por sus fueros en esta novelita en la que Pere, el protagonista, actua como narrador. Pere es, simultáeamente el observador curioso y furtivo de todo cuanto le rodea, y el desencadenante del intríngulis al hallar un diskette de ordenador que contiene extrañas e interesantes informaciones.
[Una poética ironia juvenil El Periódico 21.04.93]

N'ALEC DE H'HUG
(conte infantil il·lustrat per Carme Peris) - Ed. P.A.M. (1992)

Narra la història de la gossa d'atura més bonica de la vall de N'Hug —si més no això deien els vells de la contrada. N'Alec, però, viu retirada dels ramats perquè es va quedar coixa, una tarda mentre perseguia una il·lusió. És íntima amiga d'un moscot que es diu Pim i d'un nan, el Totoni, de la família dels Nans de l'Eco, ensinistradors de sorolls... Quasi sempre inivibles, però que, gràcies als dibuixos de la Carme Peris, podreu veure'ls la cara.

A UNA SOLA VEU  Premi Víctor Català 1991
(contes) - Edit. SELECTA (1992)

[...] és un reguitzell d'esbojarrats esdeveniments intimíssims explicats per una mateixa persona: el majordom borratxo d'un jove rector de parròquia de barri. [...] "Que si crec en el pecat? Oh, i tant! Els pecats venials a penes importen ara. Entre els mortals, els més letals són: el silenci, la mentida, la intolerància i el desamor".

ANESTÈSIA
(novel·la) - Edit. Pòrtic (1991)

És una novel·la densa, emocionant, divertida, sarcàstica, punyent i impactant, la culminació de la manera de novel·lar de Joaquim Soler i Ferret.

EL QUARTO DE LES FIGUES
Editorial 3 i 4, València (1989)

La novena novel·la de Soler és un vaporós homenatge a Pere Quart i una condemna ferotge de la sexualitat acomplexada. S'hi relaten les vicissituds d'un gran amor, és a dir d'un gran drama, i de consciències esquerdades [...].
[Un infart de riure AVUI 4.6.89]

[...]Aquí se'ns presenta una història d'amors impossibles i humor desfermat: el paroxisme de l'amor i de l'humor que depassa les límits de les relacions socialment admeses i el riure educadament mesurat [..] l'escriptor ha filtrat també la tragèdia, soledat, el desamor i unes gotes d'amarga tristesa. [...] allò que interessa a l'escriptor és mostrar les misèries i les debilitats dels homes (i de les dones) a través de les necessitats més primàries, dels desitjos més immediats. [...]
[Anna M. Gil Paroxisme de l'amor i l'humor El Temps 26.6.89]

EL SILENCI DE LA MUSCULATURA  Premi Ciutat de València 1987
Ed. ORENGA (1987); Ed. PLANETA (1988)

Una reflexió sobre el llenguatge de Foix.
Ficció basada en el llibre de Foix Darrer comunicat. S'estructura en capítols, seguint les diferents proses foixianes que els serveixen d'arrencada. És bàsicament un exercici d'estil en el qual la llengua i el llenguatge juguen un paper fonamental, encara que, com en la resta de la seva obra, la imaginació hi sigui un ingredient important..

CAMBRA DE BANY   Premi Prudenci Bertrana 1984
(novel·la) -  Edicions 62 (1985, 2a edició 1986)

J. S. F. construye su edificio novelesco, de líneas simples, mediante una rara conjugación complicada de elementos y efectos que cautivan la atención y la obligan, al mismo tiempo, a una laboriosa maniobra de ejercicios mentales. Tal vez radica en ello su mayor calidad de narrador [...] mueve personajes, situaciones, recuerdos y sueños, con absoluta libertad, entremezclando niveles narrativos, lances cómicos o trágicos, pasiones y renuncías, sin dejar de servirse de un lenguaje ingenioso y ágil, a veces desgarrado [...] la fantasia de J. S. F. alcanza en esta coyuntura, entre las indecisiones, las andanzas u las pesadillas de Joan Créspols, las más inesperadas y peregrinas facetas del arte narrativo.
[Miquel Dolç El arte narrativo de Soler i Ferret La Vanguardia 17.10.85]

L'última obra guanyadora del Bertrana és un viatge cap a l'interior del protagonista, un llarg monòleg interior fins arribar al clímax final, teixit amb intriga, poesia, erotisme i humor [...] història d'incomunicació, (d)el procés personal de qui es revolta contra l'agressivitat del món. És la història d'una enorme frustració humana, contada en to festiu i lúdic, ple d'imaginació.
[Josep Maria Pàmies Quim Soler, entre l'erotisme i la psicoanàlisi]

Una novel·la seductora per una sèrie de raons, una de les quals, evidentment, és la seva desconcertant i sorprenent cloenda. La tècnica de trompe-l'oeil, de dur a vendre al lector que, a poc a poc i sense adonar-se'n, teixirà el seu propi canemàs erroni a mesura que penetri en la història [...] Hom podria pensar que entre Cambra de bany i la narrativa anterior hi ha un tall net i un esvoranc. La qüestió, però, és subtil i paradoxal. Temàticament som dins d'un procés que és el mateix i un fenomen en evolució:  la fugida de la quotidianitat i la necessitat de viure un somni perquè el món de la realitat és sòrdid, prosaic i vulgar. [...] Per mi ha estat una lectura estimulant, una novel·la ben apamada, amb paradoxals tocs d'humor, una bona dosi d'erotisme i una desencaixada poètica de la frustració. El vol d'un somni ha aterrat en una realitat que ens ofega. Qui sap si la metàfora de la frustració va més enllà de Joan Crèspols i palesa, també el vol d'una generació a frec de la utopia.
[Isidor Cònsul, Un viatge vers les arrels de la frustració AVUI 19.6.85]

PARIS NO EXISTEIX
(novel·la) - Ed. "La Gent del Llamp", Tarragona (1985)

Una novel·la-dietari, un dietari-novel·la. Bastida sobre aquesta estructura la narració es converteix en un despullament, en una reflexió sobre el món de la realitat i el món novel·lesc.
[...] els diaris d'un escriptor traslladat a París per poder tastar de prop el món que s'ha proposat crear. L'autor[...] navega d'una riba  a l'altra arrossegat pel corrent.
[...] La dicotomia bàsica se li fonamenta en la necessitat de crear un ambient que li arribi a fer creure que es troba en les condicions ideals per a exercir la creació literària [...] preocupat per la seva relació amb la literatura, pel fet d'escriure, per les necessitats i els lligams que comporta l'abocament al món imaginari a partir de la realitat. I és que París no existeix; no existeix el París fet a mida que ens allibera de les nostres càrregues personals ni el Paris ideal que propicia el canvi absolut o l'assoliment dels esquemes de les nostres fantasies.
[...] Aquests diaris són l'eix d'un procés creatiu, i com a tals, perden l'element d'imatge mitificadora de l'autor que s'amaga al darrere d'unes quantes pàgines impreses.
[...]un llenguatge imaginatiu i creador de noves estructures lingüístiques i expressives, necessàries per a reflectir l'espontaneïtat de l'escriptura per a un mateix.
[Odile Arqué, Paris no existeix Butlletí del Centre d'estudis alcoverencs n. 31, 1985]

LABERINT SENSE (quasi plagi)
(novel·la) -  Edit. LAIA - 1978  (2a edició 1984)

«Soler ha bastit una novel·la estrictament realista tot i que no en tingui l'aparença — a base de reproduir la vida com ell la veu i com és, tanmateix: un laberint. [...] El novel·lista no reprodueix minuciosament la realitat, d'altra banda fal·laç ja que dissimula la seva naturalesa laberíntica i irracional sota plomalls de coherència racionalista, sinó que fa ús del seu dret d'emmirallar-la en una superfície que, en reflectir-la, tot deformant-la i despullant-la al llarg del procés creador, dóna com a conseqüència l'establiment d'un nou procés revelador.
[...]és perfectament reduïble a l'esquema de l'absurd significatiu o de la mera aventura textual. Però condemnar-la a l'encotillament de qualsevol esquema establert ja seria caure en un error gravíssim i imperdonable d'elementabilitat. És una novel·la que es fa i es desfà a si  mateixa constantment i demana al lector que tingui la voluntat i la paciència d'acceptar el joc de la complicitat, que prescindeixi de regles, o bé instaurant-les pel seu compte si ho creu convenient.»
[Robert Saladrigas De laberints i miralls AVUI 23.07.1978]

UNA FÚRTIVA LLÀGRIMA
(novel·la) -  Edit. MOLL, Mallorca (1982)

L'autor diu:
«Mai no us heu preguntat què deuen somiar els que es moren dormint? Jo sí, i com que les preguntes sense resposta em desassosseguen cosa de no dir, li vaig donar la resposta en forma de novel·la.
És una macrohistòria onírica i sandunguera tan divertida i profunda que un servidor hauria d'haver pagat pel sol fet de poder-la escriure. Ara bé, aquesta obra única, un cop publicada m'ha costat moltes llàgrimes, furtives i no tant. Tu mateix, fes la prova. Ves a qualsevol llibreria i demana-la, et veuràs obligat a aclarir-los que no es tracta de cap disc del Mario Lanza... Si malgrat tot t'encaparres a comprar-la, i vols que te la demanin, digues que cerquin al catàleg de l'editorial Moll.
[...]  final:
«Cambra 13131. Atrapat en l'espiral del somni. La sentor dels pètals de roses em molestava, però ja molt poc. Només la visió del pom de la porta, com un flaix casolà. I era dolç descobrir que tothom, si s'ho proposa, en el moment de la mort pot tenir un somni que el salvi del no-res. Un bell somni. Si més no aquest era el meu darrer invent»
Barcelona, 6.10.82
                    
La crítica ha dit:
«[la novel·la] segueix la línia de follia controlada, d'absurd ordenat, de desordre rigorosament endreçat que el caracteritza [...] S'inicia amb un ritme trepidant que ja no abandona [...] la narració adquireix una textura vermicular, textura que ens fa pensar en aquelles novel·les noucentistes com és ara La Ben Plantada o Mort de Dama. [...] el llenguatge agafa una gran importància, els mots prenen un protagonisme, i els jocs verbals, l'ambigüitat dels sentits, el tripijoc que s'acosta a l'acudit i al malabarisme de fonemes, adquireixen una riquesa inesperada»
[M. Aurèlia Capmany, Una furtiva llàgrima AVUI, 11.5.1983]

«[...] és d'entrada una novel·la absolutament original i insòlita. I es fa difícil de defugir aquesta parella d'adjectius perquè es tracta, de fet, d'una mena d'antinovel·la si ho comparem amb el sentit més tradicional de la narrativa realista i convencional.
[...] Malgrat la seva originalitat, no és difícil assenyalar precedents o bé influències [...] Kafka, Boris Vian i, sobretot, Joyce. I Joyce vol dir, evidentment, l'Ulisses, i en aquest cas temé el seu model anterior, l'Odissea, d'Homer [...] una narració que trenca els motlles i on conviuen en la més absoluta promiscuïtat la mitologia grecollatina i el refranyer popular, on el temps va a l'inrevés i on hom inventa, si cal, el seu propi llenguatge [...] el joc constant amb el lèxic, la sintaxi i la semàntica [...] Tot plegat [...] d'un paradoxal avantguardisme clàssic, peculiar i originalíssim.
[Isidor Cònsul Una furtiva llàgrima, els nous camins de la narrativa AVUI, 21.11.1984]

EL FANTASMA DEL FLUVIÀ
(novel·la) -  Ed. LA MAGRANA (1981 i 5 reedicions)

Per als nois més grans a qui agradin les aventures, [...] És tota una història inquietant, amb la seva dosi d'enjòlit o "suspense". Les delicioses aventures d'un xicot i el seu fantasma, amb viatges a terres on es parlen llengües poc conegudes, la barreja de realitat i potent fantasia, fan que aquest llibre —de la col·lecció L'Esparver— ben abellidor. Cal dir que va guanyar el primer premi d'aquest nom, atorgat per Edicions La Magrana, l'any 1981
[Maria Àngels Anglada Llibres per a infants Hora nova 23.2.82]

SORTIDA D'EMERGÈNCIA 3 
"El Conte del Diumenge". Ed. PROMETEO, València 1981

[...] Quim Soler ens presenta a Sortida d'emergència 3una realitat mítica, una història que hauria pogut ser. O un mite realista, una història que no hauria pogut ser mai. La combinació d'elements realistes de la postguerra barcelonina —inclòs el cinema de barriada i els herois de cel·luloide que influïren tota una generació— amb elements potser màgics és típica de l'escriptura de Soler. Una escriptura sorgida a doll, imaginativa, potser massa incontinent, lingüísticament ben construïda. [...] Sortida d'emergència és més aviat una novel·la curta de talla, allò que els francesos en diuen nouvelle.
[...] M'ho confessava un dia, entre tímid i sarcàstic. No en tenia prou amb l'expressió escrita, li calia la plàstica. És per això que aquest conte (...) és il·lustrat pel mateix autor. I gosaria dir que més que "il·lustrat", conte i grafismes formen un tot indissoluble.
[Joaquim Soler, mite i realitat Jaume Fuster introducció a l'obra]

CAMIL I ADELF[...]
(novel·la) -  Edicions 62 - (1980)

«És evident que el noms dels dos germans tanca una referència real a Caïm i Abel i que Joaquim Soler ha reelaborat una transformació del mite bíblic [...] sens dubte cal incloure'l en aquesta tradició narrativa que comporta la temàtica caïniana. [...] Aparentment el conflicte es planteja entre l personalitat conflictiva dels dos germans bessons. Un conflicte de suplantació de personalitat, de poders especials i comunicació telepàtica, de transmutació física i intel·lectual, de lluita i enfrontament a la recerca de la diferència [...]
Hom s'apropa, quan s'enfronta amb aquesta obra, a uns textos que creixen per acumulació narrativa i no per una  selecció dels seus elements [...] seguint esquemes que estan molt a prop de l'escriptura automàtica lliure[...]»
[Àlex Broch, La transformació del mite caïnita AVUI  5.11.1980][...]

(Joaquim Soler) Pertany a un temps de la nostra història cultural i s'hi troba, i hi viu i s'hi expressa, amb els mateixos senyals d'identitat que els seus coetanis. [...] Conec algunes novel·les publicades o inèdites basades en accions, frustrades o reeixides, d'activistes polítics. Crec que, de totes elles, Camil i Adelf és la més aconseguida.
Potser perquè sempre he pensat  que un dels bons camins per a tractar fets, circumstàncies, situacions ideològiques i ètiques de gran importància en la vida dels homes i dels pobles és la ironia. I Camil i Adelf és una mostra del bon maneig que en sap fer Joaquim Soler. Relegada ben a segon terme l'anècdota real que ha suggerit la novel·la, cobra tota a seva importància l'anècdota literària, mitjançant la qual queda ben denunciada l'altra, amb tota la seva rècula d'estupidesa i crueltats. [...] Camil i Adelf és una novel·la que els futurs antologistes  de la narrativa catalana hauran de tenir en compte.
[Jaume Vidal Alcover Camil i Adelf i el discurs psicoanalític, AVUI  27.1.99]

Soler [...] té un historial de petits treballs deixats de banda a curt termini, que inclou seminarista, treballador en una fàbrica de televisions i en un laboratori farmacèutic, buròcrata, artesà joier i agent de publicitat. Durant tot aquest temps va escriure una quantitat considerable de històries i un popurri de miscel·lània (incloent-hi, si ens prenem la relació de la seva biografia al peu de la lletra, “receptes” d’alquímia). Laberint sense, la seva primera novel·la, com Camil i Adelf, exemplifica aspectes de la “nova” narrativa catalana experimental.
Els problemes psicològics tractats a Camil i Adelf, ens evoquem, inevitablement les obre d'Unamuno Abel Sánchez i El otro que també tractes de les relacions complexes d'amor i odi existents entre "germans", la competència que  afecta la personalitat i el desenvolupament sexual i produeix obsessions i crisis d'identitat patològiques. Soler va més enllà d'Unamuno [...] fins a arribar a suggerir que l'un pot ser només el fruit de la imaginació de l'altre... un desdoblament de personalitat.
[Janet Diaz-Pérez, World literature today-publicació trimestral de la Universitat d'Oklahoma, tardor del 1981(traduït de l'anglès)]